Portafolis · Marta Vila
El meu portafolis de pràctiques
Punt de partida
Formació i experiència prèvia
Em dic Marta i vaig néixer a Sant Cugat del Vallès. Des de ben petita m'ha encantat tot el que tenia a veure amb les llengües i, com que a la meva família pràcticament tothom es dedicava a l'ensenyament, sempre m'havia imaginat a mi mateixa sent professora. Així visualitzava el meu futur a sisè de primària:
I efectivament, el 16 de març de 2024 ja estava fent de professora de català, concretament a la Universitat de Tübingen, a Alemanya. Abans, però, vaig estudiar filologia catalana a la UB —un grau que tornaria a escollir sense cap dubte, tant pel que vaig aprendre com per la gran oferta d'oportunitats professionals— i el màster en formació del professorat de la UAB.
Vist en perspectiva, quan vaig marxar a fer el lectorat no era del tot conscient de la feina que em disposava a fer. Durant el batxillerat i la universitat havia fet dues estades llargues a l'estranger, a Sicília i a Berlín, i tenia moltes ganes de viure més experiències a altres països. Per tant, un cop acabat el màster, aquella em semblava la feina perfecta per a mi i el meu moment vital. I va ser una decisió molt encertada, perquè em va permetre descobrir el món de l'ensenyament de català per a persones adultes, una feina que ara mateix no canviaria per cap altra.
Després del lectorat a Alemanya, en vaig fer un a Leeds, a Anglaterra, i després vaig decidir tornar a Catalunya. Vaig començar a treballar al CPNL i n'estic molt contenta, perquè és una feina que pot ser molt variada —classes, dinamització a comerços, tallers de sensibilització lingüística, etc.— i que per a mi té molt de sentit. Com diuen els meus amics, he fet del meu hobby la meva professió i, a més, ara mateix tinc la sort de poder treballar a la meva ciutat i de poder veure reflectit en el meu dia a dia personal l'impacte de tot allò que fem des del Servei Local de Sant Cugat.
Ensenyar i aprendre
Tot i que ara em sembla molt evident que l'ensenyament d'una llengua estrangera ha de tenir un enfocament competencial i comunicatiu, i que l'aprenentatge és un procés molt social, no sempre he pensat d'aquesta manera. Quan era petita, era tímida i sempre preferia els professors que feien classes magistrals que no pas els professors que ens feien interactuar. Els treballs en grup em feien mandra i preferia treballar sola. I no crec que fos una excepció, ja que recordo que els meus companys també preferien els professors que no ens feien participar, que de fet eren la majoria. Recordo que les nostres classes de llengua estrangera normalment consistien a copiar la teoria de la pissarra, fer exercicis de conjugar verbs o omplir buits i corregir-los.
Això va començar a canviar quan als 18 anys em vaig apuntar a alemany a la EOI de Sant Cugat. Allà ens passàvem la classe fent activitats d'interacció amb els companys i, per sorpresa meva, em vaig adonar que m'ho passava molt bé i que aprenia moltíssim. Va ser en aquell moment que vaig obtenir els meus primers coneixements de didàctica de la llengua tal com l'entenc ara i, de fet, tot sovint utilitzo exercicis i dinàmiques que vaig aprendre durant aquells anys per fer-los a classe.
Quan vaig començar a fer classes de català com a llengua addicional, vaig tenir la sort de fer-ho amb els manuals A Punt, que són els que recomana l'Institut Ramon Llull. Com que era molt inexperta, em guiava pel llibre i per tant des de bon principi vaig començar a treballar amb un enfocament comunicatiu competencial per tasques, fet que actualment em facilita molt adequar-me a la metodologia del CPNL.
A l'inici del postgrau, ens van preguntar què era el procés d'ensenyament-aprenentatge per a nosaltres, i jo vaig fer aquest dibuix:
En realitat, tenia moltes idees al cap, totes relacionades amb la idea de "creixement" o de "camí": una planta que floreix, unes escales que pugen, etc. Al final vaig optar per aquesta opció perquè em semblava que un camí podia representar molt bé les diferents etapes, les corbes i els alts i baixos que hi ha en un procés d'aprenentatge. És per això que hi vaig dibuixar parts més senzilles, com ara un camí pla, i parts més complicades, com ara un rocòdrom o unes lianes. També hi vaig incloure parts en què el procés era més lent i progressiu i parts en què era molt ràpid, com ara a les escales verticals.
Amb aquest camí vaig voler representar, també, que l'aprenentatge és un procés individual però en molts moments necessites altra gent per poder avançar. No vaig dibuixar concretament un professor perquè el paper del docent en general es dona per fet que és important, i jo volia posar èmfasi en tota la resta de gent que també és fonamental per aprendre una llengua. Aquesta gent són els companys d'aprenentatge, amb qui l'alumne compartirà camí i que seran fonamentals per avançar més ràpidament i no abandonar, i la gent amb qui l'aprenent establirà vincles en català i que seran imprescindibles perquè acabi socialitzant en català i convertint-se en usuari de la llengua.
Pel que fa al paper del docent, només vull comentar que potser en altres països del món ho tenen molt més fàcil per ensenyar la seva llengua a la gent que arriba, i que potser la seva feina és "més fàcil" perquè les condicions socials són molt més favorables perquè els alumnes aprenguin i utilitzin la llengua. Però estic segura que en pocs llocs hi ha docents tan apassionats i implicats emocionalment com nosaltres, i crec que aquest factor és molt positiu per a l'aprenentatge i que podem estar-ne molt orgullosos.
D'altra banda, el camí que vaig dibuixar no té un destí final per diferents motius. En primer lloc, perquè l'aprenentatge de la llengua no s'acaba mai. En segon lloc, perquè crec que el camí està fet de moltíssims petits objectius que l'aprenent va assolint dia a dia. I finalment, perquè l'objectiu principal pel qual ensenyem català és que els alumnes l'utilitzin fora de l'aula, i per fer-ho no cal que s'esperin a arribar a cap meta: poden començar des del primer dia.
Expectatives del postgrau
Després d'acabar filologia catalana, vaig fer el màster en formació del professorat perquè en principi era el que t'obria més portes en relació a l'ensenyament (educació secundària, escoles d'adults, EOIs, CPNL, etc.) Tanmateix, estava molt centrat en l'educació secundària, i des que vaig començar el lectorat em vaig adonar que em faltava una base teòrica de l'ensenyament de català com a llengua addicional.
A més, precisament a Alemanya donen molta importància a la didàctica de les llengües addicionals, i quan veia estudiar la meva parella, que estava fent el màster d'ensenyament allà, sempre pensava que jo també volia conèixer totes aquelles teories i estratègies.
És per tot això que vaig començar a buscar informació i de seguida vaig trobar aquest postgrau. En més d'una ocasió vaig estar a punt d'apuntar-m'hi, però sempre acabava posposant-ho i prioritzant la feina. Quan el CPNL ens va oferir aquesta oportunitat, doncs, em va semblar un senyal i no vaig dubtar ni un segon a presentar-m'hi.
Quan em van acceptar i vaig poder veure el programa del postgrau, totes les assignatures em van semblar interessants i vaig pensar que em serien molt útils per millorar la meva feina al CPNL. Fins ara, les meves expectatives s'han complert i he pogut obtenir tant aquesta base teòrica que necessitava com noves estratègies d'ensenyament que ja he pogut començar a posar en pràctica.
L'única assignatura que em generava certs dubtes era la de cultura, i després de fer-la aquests dubtes s'han consolidat: crec que el temari s'hauria de centrar molt més en la dinamització lingüística i molt menys en la dinamització artística i literària, ja que la primera és central a la nostra feina i la segona molt anecdòtica.
Ara estic a l'expectativa de veure què aprendré durant el procés de les pràctiques i amb ganes de conèixer maneres de fer d'altres centres i companys.